ALTRES MALALTIES OCULARS

DMAE

¿Què és la DMAE?

La DMAE (degeneració macular associada a l’edat) és una malaltia degenerativa de la màcula o zona central de la retina on hi hamés sensibilitat visual. Afecta més de 800.000 persones a Espanya i representa la primera causa de ceguesa en més grans de 65 anys als països industrialitzats.

Aquesta patologia provoca una deterioració progressiva de l’epiteli pigmentari retinià (capa que recobreix la retina i que la nodreix) i de les cèl•lules de la màcula (on es concentren un nombre més elevat de cons o fotoreceptors responsables de l’agudesa visual i la discriminació de colors). Com a conseqüència, es produeix una pèrdua gradual de la visió central i de detall.

Existeixen dos tipus de DMAE, tenint en compte que un mateix pacient pot passar de l’un a l’altre:

• DMAE seca o atròfica: és la forma més prevalent (al voltant del 85 % dels casos) i es caracteritza per una evolució lenta i progressiva. Es produeix com a resultat de l’acumulació de material de rebuig (dipòsits groguencs o druses), fet que atrofia la zona macular.
• DMAE humida o exudativa: encara que és menys freqüent, el seu avanç és més ràpid i sol tenir un pronòstic visual pitjor. En aquesta forma de DMAE, creix una membrana vascular sota la retina a causa de l’aparició de nous vasos sanguinis anòmals i molt fràgils, que sagnen i perden líquid, de tal manera que comprometen la visió de manera severa.

¿Per què es produeix?

L’edat és el principal factor de risc de la DMAE, que no sol aparèixer abans dels 50-60 anys, i la incidència augmenta amb el pas del temps. A l’envelliment cal sumar-hi la predisposició genètica, ja que s’ha demostrat que els gens tenen més pes del que es creia fins ara en la malaltia: s’estima que un 50 % del risc de DMAE és hereditari i que la probabilitat de patir-la és entre 3 i 6 vegades superior si es té un familiar de primer grau que n’estigui afectat.

MIOPIA MAGNA

¿Què és la miopia alta?

La miopia és un defecte refractiu que provoca que les imatges s’enfoquin per davant de la retina i no a sobre, la qual cosa dificulta la visió nítida en distàncies llunyanes.

Quan l’error visual supera les 6-8 diòptries parlem de miopia alta o miopia magna, que afecta prop d’un 2 % de la població i augmenta el risc de desenvolupar malalties oculars potencialment severes. Per tant, es tracta d’una amenaça important per a la visió de la qual molta gent no és conscient i cal estar-hi molt atents.

Aquestes són algunes de les patologies més freqüents associades a l’ull altament miop:

• Despreniment de retina: a partir de 3 diòptries, augmenta 10 vegades el risc de patir-lo i, amb més de 10 diòptries, la probabilitat es multiplica fins a 60.
• Altres complicacions retinianes: destaquen les hemorràgies retinianes espontànies, les membranes neovasculars (nous vasos sanguinis que creixen sota la retina), les atròfies de la màcula (centre de la retina i zona de més precisió) en miopies molt elevades, els forats maculars i les degeneracions retinianes perifèriques.
• Alteracions vítries: és el cas de cossos flotants en l’humor vitri, així com despreniments o degeneracions d’aquest líquid gelatinós i transparent que emplena l’interior de l’ull.
• Glaucoma: no solament és més freqüent en persones amb miopia que en la població general, sinó que també resulta més difícil de diagnosticar i controlar.
• Cataracta: es desenvolupa més precoçment entre els miops magnes, que representen un 20 % dels pacients de cataracta en edats més joves.

«La miopia alta o miopia magna desenvolupa algunes alteracions en la màcula que poden provocar pèrdua de la visió central.» Dr. Mateo – IMO Barcelona

¿Per què es produeix?

La miopia té un component genètic, per la qual cosa les persones amb antecedents familiars són més propenses a patir-la. Aquest defecte refractiu es produeix perquè la longitud axial del globus ocular (diàmetre de la zona anterior a la posterior de l’ull) és superior a la normal.
En el cas dels miops alts , l’allargament del globus ocular provoca que la retina i altres estructures oculars s’aprimin i, com a conseqüència, s’afebleixin. El creixement d’un ull amb miopia magna pot continuar fins als 50 anys i, com més elevat és el nombre de diòptries, més s’estira l’ull i més s’incrementen les possibilitats de patir patologies associades.

GLAUCOMA

¿Què és el glaucoma?

El glaucoma comprèn un conjunt de malalties que provoquen un dany progressiu i irreversible del nervi òptic. Aquesta estructura és clau per a la visió ja que, a través seu, les imatges que capta la retina (convertides en impulsos nerviosos) es transmeten al cervell perquè aquest les interpreti i es generi la visió.

Quan, a causa del glaucoma, es produeix una mort precoç de les cèl•lules ganglionars de la retina, els axons de la qual formen el nervi òptic, aquest comença a quedar buit per l’absència d’axons. Com a conseqüència, es produeix una pèrdua de funcionalitat i el camp visual del pacient va reduint-se, si la malaltia no es tracta a temps.

¿Per què es produeix?

El principal factor de risc que pot desencadenar un glaucoma és la hipertensió ocular. En general, aquesta condició s’esdevé perquè, per diferents causes, l’humor aquós (líquid que banya l’interior de l’ull) no drena correctament i s’acumula, de manera que exerceix una pressió excessiva sobre el nervi òptic i li causa un “estrès” que no pot suportar.

No obstant això, hi ha persones amb la pressió intraocular elevada que no tenen glaucoma, i pacients amb valors normals (menys de 21 mm Hg de pressió) que, per contra, desenvolupen la patologia.

Cal tenir en compte que el glaucoma no és només la conseqüència d’un defecte “mecànic” del sistema de drenatge de l’humor aquós, sinó que es tracta d’una malaltia multifactorial l’origen de la qual encara és poc conegut. S’està investigant en aquest camp i se sospita que els problemes vasculars poden estar associats als casos de glaucoma amb pressió intraocular normal, ja que els vasos sanguinis de l’interior del globus ocular són dels més fins del cos i, per tant, especialment fràgils.

D’altra banda, la predisposició genètica és un factor de pes en determinats tipus de glaucoma, com el primari d’angle obert (familiar) –el més comú– o el congènit –que apareix en els primers mesos de vida– i el juvenil.

¿Com es pot prevenir?

La clau per prevenir el dany irreversible que produeix el glaucoma en el nervi òptic és el diagnòstic precoç de la malaltia per poder controlar-la abans que continuï evolucionant. Atès que en la majoria de casos no provoca símptomes fins a fases avançades de la patologia, es recomana sotmetre’s a revisions oftalmològiques cada dos anys a partir dels 40, edat en la qual s’activa el procés degeneratiu de l’ull i comença a augmentar la incidència del glaucoma.

Així mateix, s’aconsella que els controls siguin anuals en persones amb algun dels següents factors de risc:

● Edat (més grans de 60 anys)
● Antecedents familiars de glaucoma
● Hipertensió ocular
● Miopia o hipermetropia alta
● Altres malalties oculars, com patologies de còrnia, retina, uveïtis, etc.
● Traumatismes oculars
● Angle iridocorneal (format per la còrnia i l’esclera amb l’iris) estret
● Raça negra o asiàtica

Els avanços en equips diagnòstics han contribuït al fet que el glaucoma es pugui detectar en estadis molt incipients en la consulta oftalmològica. Per aconseguir-ho, és fonamental l’exploració del nervi òptic, tant de manera directa, observant el fons d’ull, com mitjançant sistemes automatitzades de diagnòstic (OCT i HRT). Altres proves importants són el mesurament de la pressió intraocular (tonometria), així com l’estudi del gruix de la còrnia (paquimetria), l’exploració de l’angle iridocorneal (gonioscòpia) i la quantificació del camp visual (campimetria).

RETINOPATIA DIABÈTICA

¿Què és la retinopatia diabètica?

Les persones amb diabetis poden tenir una malaltia ocular anomenada retinopatia diabètica. Aquesta malaltia s’esdevé perquè els nivells alts de sucre en la sang causen danys als vasos sanguinis de la retina. Aquests vasos sanguinis poden inflar-se i tenir fuites de líquid. També poden cloure’s i impedir que la sang flueixi. A vegades, es generen nous vasos sanguinis anormals a la retina. Tots aquests canvis poden fer perdre la visió.

Fonts d’informació